ARPANET: L’ORIGEN DE INTERNET

Sempre m’ha fascinat que l’actual Internet tingués el seu precedent més immediat en un invent militar nord-americà com l’ARPANET, a càrrec de l’Agència d’Investigació de Projectes Avançats del Ministeri de Defensa dels Estats Units. La idea, que es va desenvolupar en la dècada dels 60, era crear un sistema de comunicació entre els diferents organismes nacionals de forma segura, sense que hi hagués interrupcions en la xarxa de comunicació.

Així, el 29 d’octubre de 1969 va tenir lloc la primera transmissió d’un missatge a través de la xarxa d’ARPANET. En un principi, aquesta xarxa comunicava quatre centres universitaris: UCLA, Stanford, la Universitat de California i la Univeristat de Utah. El sistema que es feia servir era el protocol NCP, que més tard va evolucionar cap el TCP/IP, consistent en una xarxa descentralitzada amb múltiples camins entre dos punts, i la divisió de missatges en paquets que viatgen per diferents camins.

Les diferents computadores que formaven part de l’ARPANET, anomenades IMP, emmagatzemaven i reenviaven les dades a través d’un mòdem telefònic. Al principi només estaven connectats quatre computadores, i poc a poc es van anar sumant més equips fins acabar esdevenint la xarxa que avui dia coneixem com Internet.

Així doncs, la xarxa que actualment és un paradigma de llibertat i de contrapoder, va néixer com un sistema de comunicació governamental amb propòsits de defensa nacional. Si més no, curiosa l’evolució que ha viscut l’ARPANET.

 

La narració hipertextual

En el seu llibre La migración digital, Lorenzo Vilches fa una àmplia reflexió sobre les tecnologies digitals, la televisió i Internet. Un dels capítols d’aquest llibre està dedicat a la narració hipertextual. Exposaré algunes dues de les idees principals que permeten entendre millor com funciona la hipertextualitat i quina funció pot desenvolupar en el nou món digital.

La imatge mosaic

Vilches compara la narració hipertextual amb la imatge mosaic, de tal manera que ja no existeix un tot complert i lineal, que s’ha de reproduir sempre en el mateix ordre. Ara, gràcies a les escriptures hipertextuals, se apunta a la sustitución de partes o secuencias de continuidad narrativas para presentarnos un mosaico, que nos devuelve el tiempo y el espacio en una sola unidad.

Intel·ligència col·lectiva

A la narració hipertextual, igual com passa amb la imatge mosaic, es passa de la dimensió col·lectiva de la cultura de masses (que està gobernada per una intel·ligència individual perpetuada en els conceptes d’autor i de text) a la dimensió de les noves economies narratives i de representació generades en els nous mitjans d’intel·ligència col·lectiva. Un dels exemples més clars d’aquesta idea és la Wikipedia i el seu sistema de compartir información creada de manera col·lectiva i anónima. Vilches ho defineix de forma precisa:

“El hipertexto contiene nuevos modos de organización del conocimiento a través de nuevos soportes y de nuevas lógicas de gestión de ese conocimiento. Esto es lo que a fin de cuentas está siendo afectado en las formas no-lineales de la cultura hipertextual: las tecnologías intelectuales de la comunicación, la escritura, el arte de narrar son efectos de una inteligencia colectiva”.