Les llicències Creative Commons

Amb la revolució digital s’ha qüestionant àmpliament el paper de la propietat intel·lectual i de la lliure circulació de material “gratuït”. És per aquest motiu que els creadors de continguts han hagut de cercar fórmules per tal de protegir les seves creacions, encara que de manera molt diferent a com s’ha fet tradicionalment, gràcies a l’aparició de les llicències anomenades copyleft i en general, “obertes”. Les llicències GPL (per als programes d’ordinador) i les llicències creative commons (per a tot tipus d’obres) són unclar exponent de com aquests nous formats de llicències qüestionen (posen en escac) algunes de les regles “tradicionals” de la transmissió de drets de propietat intel·lectual.

En certa manera, podem dir que les llicències creative commons han revolucionat l’exercici dels drets de propietat intel·lectual a Internet, ja que faciliten que l’autor autoritzi l’ús i explotació de la seva obra publicada a la xarxa a través de models de llicències estandarditzades. Si bé s’han vist les creative commons com un moviment d’oposició al copyright, la veritat és que la realitat és més complexa, ja que a més s’han d’adequar al règim de propietat intel·lectual de cada país.
Raquel Xalabarder[1] defineix les creative commons de la següent manera:

El projecte creative commons facilita, d’una banda, la publicació d’obres a Internet autoritzant-ne l’ús al públic i, de l’altra, la seva localització i l’accés per part del públic.  El sistema és molt senzill: l’autor que crea un obra i vol explotarla a través d’Internet tria alguna de les llicències CC i, quan la penja a Internet, la identifica amb el símbol CC i hi adjunta la llicència. Així, els usuaris podran identificar fàcilment quines són les condicions que l’autor ha establert per a l’ús de l’obra. Quan un usuari decideix utilizar una obra amb una llicència CC, es converteix en llicenciatari i es compromet a acceptar i respectar les condicions de la llicència establerta per l’autor. En aquest sentit, doncs, Creative Commons fa d’intermediari: posant a l’abast d’autors i usuaris / llicenciataris (en endavant només parlarem d’«usuaris») un sistema de llicències perquè es posin d’acord.

Totes les llicències tenen tres nivells de lectura:

1)      Commons Deed: un primer nivell de lectura «humana», iconogràfic (per facilitar-ne la identificació) i prou atractiu, que descriu els usos autoritzats per l’autor; aquest nivell és el més visible i el que caracteritza aquestes llicències.

2)      Legal Code: un segon nivell de lectura «jurídica», que no deixa de ser humana (és la llicència que redactaria un advocat o un professional de la propietat intel·lectual).

3)      Digital Code: un tercer nivell de lectura «tecnològica», només comprensible per les màquines (els programes) i, molt especialment, pels motors de cerca que poden identificar les obres amb una llicència creative commons

A més, l’autor té un marge de llibertat per a reduir l’abast de l’autorització que dóna: l’autor pot decidir si exclou els usos comercials o la modificació de la seva obra, o si estableix que la permet només amb la condició que l’obra resultant quedi subjecta a la mateixa llicència. Aquestes opcions donen lloc a sis llicències diferents:

 

---

[1] XALABARDER, R. (2006). Les llicències creative commons, una alternativa al copyright? UOC Papers, nº 2